Montessori 2.0?

Per començar, transcric una frase del llibre "Quinze pedagogs" (Ed. Proa):
"Quan durant els debats sobre l'educació pre-escolar dels anys setanta el mètode Montessori i els seus suports es van estendre com a sistema fàcil d'optimització dels processos d'aprenentatge precoç per estalvi de temps, es va cometre una greu equivocació quant a les intencions de la creadora i es va produir alegrement una desviació de l'objectiu inicial."

"es va produir alegrement una desviació de l'objectiu inicial." .. Quina desviació?

Entre els objectius principals de la pedagogia Montessori hi figuren:
- El desenvolupament de les diferents potencialitats de cada infant
- Fer que sigui el propi infant qui controli (en el grau que sigui possible en cada moment) el seu procés educatiu.

Entenc que el text (amb el qual coincideixo plenament) ve a dir que en cert moment (post reforma educativa de 1970) es van adoptar algunes coses de Montessori però no es van utilitzar per a donar als infants independència i autonomia en la gestió del seu aprenentatge, ni per permetre que cada infant pogués desenvolupar potencialitats diferents, sinó que es van fer servir per accelerar certs aprenentatges (evidentment triats i dirigits per un/a adult/a) en la persecució d'una "alta quantitat de continguts i procediments apresos". D'això, dins del món Montessori, se'n diu "escoles que usen material Montessori", per oposició a "escoles amb metodologia Montessori", Aquest camí és diametralment oposat als plantejaments filosòfics que hi ha darrere d'aquest sistema pedagògic.

Les dues coses que m'han xocat més de l'article sobre el Montessori 2.0 són:

• "habría propuesto el uso de herramientas tecnológicas para gestionar el caos de un aula personalizada." Potser és cosa meva, però percebo un to negatiu en l'ús de la paraula CAOS.

• El fet que aquest model (el d'AltSchool) comença al "jardín de infantes". Només per això, no hauria d'anomenar-se Montessori. SEgons Montessori, fins els 6 anys és una etapa importantíssima des del punt de vista -entre altres- sensorial, on es senten les bases, no només de la psicomotricitat, sinó de l'escriptura, la relació amb el món i els altres,.... Donar a cada nena i nen abans dels 6 anys un iPad em sembla fora de mida.

Una de les meves frases preferides, del biòleg Brian Goodwin, diu que "la vida és a la frontera entre l'ordre i el caos".
I potser les seves tablets tenen diferents textures i olors ;)

Diu l'article: "Cada estudiante obtiene su propio iPad o Chromebook, dependiendo de su edad, y sus propias listas de materias, que son listas semanales de actividades individuales y de grupo hechas a la medida de las fortalezas y debilidades específicas de cada niño mientras se hace un seguimiento de cada estudiante, su progreso y los obstáculos y debilidades que muestra."

mmmm...D'una banda, com a activitat quinzenal, per exemple, podria servir per substituir els exàmens. Però com que el sistema necessita informació per fer les recomanacions, i que necessita una inversió important que s'ha de justificar, seria difícil utilitzar-la només com a complement. I acabar substituint els llibres per una tablet que t'ofereix l'activitat més adequada al teu "nivell", és endolcir la píndola, fer-la més eficient, i canviar perquè tot segueixi igual.

A més, si cal un "sistema expert" per fer això, és que manca confiança en la capacitat dels nens per saber quins són els seus punts forts i febles. I si no hi confiem, alhora recolzant-los, ho tindran més difícil per desenvolupar-la.

La qüestió aquesta del treball personalitzat no té una possible desviació sinistre cap a la selecció del que cadascú ha d'estudiar segons les seves "fortaleses i debilitats"? Vull dir que està bé si són "fortaleses i debilitats" del teu moment d'aprenentatge, mentre no es converteixin en "fortaleses i debilitats" que es considerin explícita o implícitament innates i sigui un sistema per preparar cadascú per al que està determinat a fer, enlloc de ser un mètode per adequar als ritmes d'aprenentatge.

Comparteixo la inquietud, David. La veig molt relacionada amb el concepte d'intel·ligència fixa o en creixement (fixed vs growth mindset), de què ja vaig parlar a la llista. Les nostres habilitats, entre les que es troben les intel·ligències, estan sempre en evolució, si és que volem que ho estiguin. No es tracta, doncs, d'assumir les debilitats, sinó de ser-ne conscient. Ni tampoc d'assumir les fortaleses, perquè aleshores tendirem a evitar els reptes que puguin posar en dubte la nostra imatge.

En un equip amb fortaleses i debilitats complementàries, i objectius comuns, per mi l'ideal seria que comparteixin els seus processos mentals, i que aprenguin els uns dels altres. L'art està, suposo, en cuidar l'ambient que ho faci possible.